Whisky: Les illes del fum

En: Notícies En: Sunday, June 28, 2020

En el món del whisky hi ha moltes classificacions; per zones, per tipus de cereals, per anys d'envelliment, per tipus de bóta...però ni ha una bastant fàcil de detectar i prou simple per tots els consumidors per entendre'ns entre nosaltres: si té fum (fumat) o no.

Per descomptat, n'hi ha de més o de menys, però tots podem detectar si n'hi ha o no.
És aquest gust tant especial, tant reconfortant de la calidesa del fum, que ens recorda a un bon rostit de casa, o a algun producte de luxe, o potser a una llar en els dies més freds de l'hivern...

A Escòcia, sobretot a les illes i al nord, hi ha hagut la tradició d'afegir fum als seus productes, dotant-los de caràcter, aspresa i robustesa. Aquest "fum" s'afegeix amb la famosa torba, el qual és un material orgànic, ric en carbó, que es troba en els immensos camps i prats de l'Escòcia profunda. L'accés a aquest material és molt fàcil, ja que simplement has de fer un tall a la terra en la qual està sota els teus peus, més o menys profund (sobre 1 metre).

Però, quina és la història i el perquè dels whiskys fumats? Antigament, trobar fusta als prats escocesos requeria cert esforç, juntament amb el fet que no hi havia mitjans de transport, feien que carregar un parell de troncs sigués una feina cansada i esgotadora per simplement una nit de calor (o menys) a les gèlides terres del nord. Això va propiciar a la innovació, o simplement a l'adaptació. Van veure que la torba seca, al ser un material tan compacte i dens, cremava durant hores i hores, proporcionant la calor a les llars que tant feia falta. I tot això deixant un aroma molt i molt característic.

Quan va començar la febre de la destil·lació (en la majoria de casos il·legal), les calderes havien de funcionar, juntament amb la calor que s'havia de produir per a facilitar la fermentació del whisky. D'aquesta calor en aquests petits estables s'encarregava un cop més la torba, barata i fàcil d'aconseguir.

El consum de les Illes, IslayHighland (sobretot del nord) i Speyside era sobretot local, i sense saber-ho, cada cop que prenien el seu destil·lat preferit consumien els primers whiskys fumats de la història sense saber-ho. Quan el ferrocarril va aparèixer i la globalització va començar a fer els primers passos, el whisky del nord per la resta dels escocesos era fort, amarg, amb un gust estrany a fum i incomprensiblement dur pels paladars més refinats del sud. I també passava a l'inrevés, ja que els del nord no podien apreciar el whisky sense sabor i suau de Lowlands.

Cada cop que un Escocès de les Illes o del nord agafa un dels seus whiskys fumats no veu (o millor dit, beu) un simple destil·lat, sinó que el transporta a la seva infància, quan a casa dels seus familiars cremaven la torba per escalfar-se, i la casa, la roba, la pell, tot, quedava impregnat d'aquesta acollidora olor, ara transportada a la seva beguda preferida. És part de la seva història i del "terroirpodríem dir d'allà.

Pot agradar més o menys, però s'ha de reconèixer que prendre un bon whisky amb el toc de torba just per a cada moment és una experiència, que et transporta al lloc i al moment que es va concebre el whisky (tema que parlarem en un altre bloc), amb la seva història i el seu perquè. Hi ha més de 125 destil·leries només a Escòcia, úniques totes elles, ara només fa falta descobrir-les. Que comenci el viatge.

Slainte! Salut!

Article publicat per: Eric Andreu Carvajal

Comentaris

Deixa el teu comentari

Atenció al client:

(+34) 93 793 75 09

Butlletí de notícies (newsletter)